Juan Bonilla, El tiempo es un sueño pop. Vida y obra de Terenci Moix 
Premi Gaziel de Biografies i Memòries 2011


"Moix buscó ayuda clínica, y según un testimonio apenas enmascarado de ficción (o de este género entreverado al que llaman "autoficción"), pero de indudable valor -la novela corta L'última carícia, Terenci, de Manel Guitart, un joven periodista que, a la muerte de Moix, escribe los recuerdos de unos días pasados con él en el Londres de principios de los años noventa, y excava en la personalidad con singular pericia-, asistió a sesiones de psicoterapia que le causaron un efecto paradójico: alcanzó la conclusión de que todos los desastres de su vida cotidiana y de su vida sentimental se debían al exceso de protección y la relación de dependencia que había mantenido con su madre. Encajó las piezas a su gusto para convencerse de que, lo mismo que había hecho su madre con él, ese celo en protegerle, en defenderle del mundo, en esculpirlo a sus anchas, lo había hecho él con su amante, hasta el punto de haber destruido el amor que los unía y haber convertido la relación en un infierno insoportable. Por tanto necesitaba vengarse para espantar fantasmas, y Guitart nos lo retrata con un cuchillo en la mano, persiguiendo a su propia madre para hacerle pagar su fracaso sentimental, la condena de estar solo, de salir siempre escaldado en las relaciones de amor en las que se entregaba sin medir los efectos de esa entrega cuando llegara el descalabro. Después de ese episodio violento, lo ingresaron en la clínica Soler Roch, donde unas curas de sueño derritieron su ancho dolor insoportable. (...) Ese edipismo, según le cuenta Moix a Guitart, fue causa de todos sus males, y motor de su insospechada necesidad de destruir una relación que le había dado sentido a su vida durante catorce años, dedicados en su mayor parte a hacer de su pareja el gran actor en que se había convertido, sin darse cuenta de que, al crearlo, le estaba concediendo una libertad que utilizaría en su contra en cuanto tuviera oportunidad. Es una manera de verlo, naturalmente: hacer descender del poder de la madre para crear irrealidades defensoras del hijo -irrealidades que se volverían contra él cuando dejara la niñez-, ese afán de dominio sobre el otro, que no tenía por qué querer ser solo creación de quien le amaba".

Reaccions a L´última carícia, Terenci

Manel Castaño, Revista de Girona
"El personatge Terenci és una construcció impecable".
"Vida i mort de la Teresineta fa la dissecció d'una figura entranyable, la d'una dona sola que ha estat artista de jove, locutora de gran, plena de sentiments mal administrats, sobrevivint en un Camprodon on tothom es coneix".
"El grapat de gent que Manel Guitart ha començat a descriure en aquest volum sembla destinat a créixer i a desenvolupar-se. En tot cas, la seva obra, segur que ho farà. La prosa d'aquests cinc relats és de les que ja no es troben." "El resultat és esplèndid".


Vicenç Llorca, Serra d'Or
"La descoberta d'un nou narrador, dotat de dues virtuds fonamentals: una increïble capacitat de comprensió psicològica en la creació de personatges i un acurat sentit de l'estil literari". "Una de les obres més interessants del curs literari".


Ximo Espinós, Información, Alacant
"Per damunt del vessant anecdòtic, sobresurt la penetrant anàlisi que fa Manel Guitart de la complexa -anava a dir aturmentada- personalitat de Terenci..." "El canvi final a una segona persona narrativa aconsegueix una proximitat esfereïdora".


Miquel Pairolí, escriptor
"Un dels millors textos dels últims temps. El relat de la Teresineta és el relat perfecte. Pot esdevenir un clàssic".

Joaquim Vinyes, El 9 Nou

 "El català literari que utilitza no grinyola mai, és d'una gran perfecció." "Res no és suficient per explicar la màgia, la gràcia, l'encant de la seva prosa, del seu estil". "Sorprèn i guanya en cada nova lectura."
"Una visió vindicativa d'uns personatges perdedors que reben garrotades d'una realitat que els és estranya i hostil i que són tractats amb gran delicadesa".

Jordi Nopca, Timeout Barcelona
"El talent meticulós amb què Manel Guitart construeix cadascuna de les narracions del seu primer llibre l'apropa més al relat verídic i viscut que no pas a la ficció. La porta d'entrada -proustiana i terencimoixiana - és una carta de presentació impecable."

Jordi Capdevila, Avui

"Comprensió tendra i emotiva vers els grans perdedors de la vida."
"Un llibre de relats esplèndid. Un plaer pel paladar literari més exigent".
 

Lluís Maria Todó, El Mundo

“No us fieu del plàtan"
"Cinc textos escrits en un català admirable, d’aquells que ja no es troben, i amb la veritat humana que distingeix la gran literatura."."No se’l perdin.”

Ramon Sargatal, El Punt

"Llegeixin aquest llibre. Capbussin-se en unes narracions amarades d'intriga pura, que és aquella que no necessita repenjar-se en cap suspens ni desenllaç final sinó simplement en una successió d'esdeveniments arran de terra i que et van envolant fins quedar-t'hi ben penjat. La veritable tensió narrativa! Quin estil, quin escriptor!" 

Pere Guixà, La Vanguardia

“A los que creen que lo mejor de Moix es lo que hay en sus memorias, la narración interesará, pues ofrece un punto de vista lúcido y sabroso.” "Es tronchante la escena en que Moix visita a Nuria Espert ("reieeet meu") tras una actuación el Covent Garden. Y la cena de hipocondríacos entre Moix y la secretaria Inés (matrimonio blanco) y Cabrera Infante y su esposa Míriam”. “Una narración muy recomendable.”

Jordi Cervera, Icat FM

“Un magnífic debut literari”, “el llibre és sorprenent i captivador”, “solidesa literària profunda i potent”

 

Punts de Llibre, Gavà TV

Elia Quiñones (lectora) "[...] El que més m'ha sorprès és la profunditat amb la que l'autor analitza tant els personatges com a ell mateix. Aquesta novel.la és d'un grau d'introspecció però molt, molt, molt profund [...]".

Isabel Cruz  (lectora)"I jo vaig agafar aquest llibre pensant-me que tot anava del Terenci, perquè clar, tant la portada com el títol hi remeten, però després les altres històries són, sortosament i molt agradablement, tan bones, tan genials i tan ben escrites com la del Terenci"

Josep Maria Benet i Jornet

"M'ha deixat tocat.... El dia del narrador a Londres amb en Terenci es converteix en un relat esplèndid."

Ana María Moix 

“Un llibre molt, molt interessant. I la part del Terenci, és sorprenent la manera com el relat aconsegueix captar l'essència del personatge. I, com a germana, em sorprèn la quantitat de detalls, molts desconeguts, que l'autor arribar a registrar.”

BIBLIOTECA JAUME FUSTER

L'aventura de llegir... Conversa sobre L'última carícia, Terenci. L'actor Joan Muntal llegirà fragments del llibre selleccionats per l'autor.
Biblioteca Jaume Fuster  (Pl. Lesseps, 20,22)
Dijous, 25 de novembre, a les 19h.

Entrevista de Jordi Vilarrodà a El 9 Nou (27 de setembre 2010)

Cinc relats molt ben afinats

Crítica de Manel Castaño a la Revista de Girona (Setembre 2010)

Les cites de L'última carícia, Terenci

Sòfocles, Èdip Rei:
"Malaurat per la teva lucidesa, malaurat per la teva desgràcia."

Marcel Proust, A la recerca del temps perdut: 
"Qualsevol acció de l'esperit és fàcil, sempre que no estigui sotmesa a la realitat."

Tennessee Williams, The Glass Menagerie:
"...intentant de trobar en el moviment el que estava perdut en l'espai."

William Shakespeare, King Lear:
 "Porteu l'esterilitat a la seva matriu!"

Joan Vinyoli, Encara les paraules:

"...i que de sempre t'ha fet mal

i que de sempre has volgut

i que no ha existit mai."

W. Y. Yeats, Meditations in Time of Civil War

"Havíem alimentat el cor de fantasies,

el cor s'ha fet brutal pel preu pagat."

Serra d'Or

Vicenç Llorca, Tria personal a Serra d'Or (juliol-agost 2010): "La descoberta d'un nou narrador amb dues virtuts fonamentals: una increïble capacitat de comprensió psicològica en la creació dels personatges i un acurat sentit de l'estil literari". "...una de les obres més interessants del curs literari".

Terenci, encara

Ximo Espinós al Diari Informacion, Alacant (30/06/2010)

"Pel damunt del vessant anecdòtic, sobresurt la penetrant anàlisi psicològica que Manel Guitart fa de la complexa -anava a dir aturmentada- personalitat de Terenci". "Amb el canvi final a una segona persona narrativa aconsegueix una proximitat esferïdora".

Terenci, encara

 Guitart narra l'encontre amb l'escriptor a Londres, en 1991,  amb motiu de l'estrena de  Carmen, dirigida per Núria Espert

PER XIMO ESPINÓS

Records

Si l'any passat fou una exposició d'homenatge al centre Blanquerna de Madrid, enguany són un seguit de novetats editorials. El fet és que la figura i l'obra de Terenci Moix no fa sinó créixer amb el temps. D'una banda hi ha la reedició de les primeres novel·les, Besaré tu cadáver i Han matado a una rubia. Escrites en castellà abans de complir els vint anys i de temàtica policíaca, les signà amb el pseudònim de Ray Sorel, i tot i que les rebutjà en vida, manifesten ja una precocitat i un ofici gens menyspreable. Una altra mostra de la vigència del llegat de Terenci la trobem en dos llibres de caire memorialístic publicats recentment. El primer és Material d'enderroc, les memòries de Josep M. Benet i Jornet, bon amic de Terenci Moix, a qui dedica una part substancial del llibre. El segon és L'última carícia, Terenci, de Manel Guitart, on l'escriptor barceloní ocupa també un lloc central. Es tracta d'un volum de difícil definició, a cavall entre les memòries episòdiques, els retrats i l'autoficció. El primer capítol del llibre, que és el que li dóna títol, està dedicat a recordar l'encontre de l'autor amb Terenci a Londres, l'abril de 1991. Terenci hi havia anat amb motiu de l'estrena de Carmen, dirigida per la seua amiga Núria Espert. En aquell temps, el personatge en qui es projecta Manel Guitart exercia de periodista a la capital britànica, tot seguint, en certa forma, el mateix itinerari alliberador que havia emprés Terenci en la seua joventut, plasmat al tercer volum de memòries, Estrany al paradís. Des de l'inici, el protagonista de L'última carícia, Terenci confessa la seua devoció per l'autor d'El sexe dels àngels, en qui veia un model de vida digne de ser imitat. Així doncs, el jove aprenent de periodista va a l'encontre del seu ídol per a fer-li una entrevista, i aconsegueix molt més que això: passar un dia sencer amb ell. En la seua jornada particular es desperta entre mestre i deixeble un important corrent de simpatia. Junts visiten la troupe de l'Espert, passegen pels carrers dickensians de Covent Garden, rememoren la bohèmia pop de Chelsea i fins i tot fan una parada al domicili de Guillermo Cabrera Infante. Però per damunt de la vessant anecdòtica, sobresurt la penetrant anàlisi que Manuel Guitart fa de la complexa -anava a dir aturmentada- personalitat de Terenci, que ell tan bé sabia dissimular amb una màscara d'histriònica frivolitat. El seu insidiós complex edípic, la lluita a mort entre la solitud i la passió, la implacable destrucció a què sotmeté els seus pulmons, són disseccionats de manera lúcida i respectuosa, amb el canvi final a una segona persona narrativa que aconsegueix una proximitat esfereïdora. Un exemple: "aquella broma baixa de fum que t'envoltava, més que una disfressa del romàntic inconforme i autodestructiu, una paròdia burleta i funesta davant dels ulls de tothom, era un vel protector contra el dolor, l'última carícia materna, una assegurança tòxica contra la felicitat, perquè tu no et podies permetre ser feliç, ella no t'ho permetia". La resta del volum s'ocupa d'altres persones en conflicte amb la realitat, i de vegades al límit de la bogeria. Persones -o personatges- en els quals l'autor es reconeix, i que ens fa sentir d'una manera ben pròxima i punyent.

Pregó de la Festa Major de Camprodon 2010

Manel Guitart retrata deu camprodonins molt carismàtics, ja desapareguts, en el Pregó de Sant Patllari, el 20 de juny de 2010.

Deu camprodonins. Una passejada pel passat.


Podeu llegir el pregó aquí.

Deu camprodonins. Una passejada pel passat.